Situat a la part alta de la població, és un conjunt que apareix envoltat per una muralla, construïda durant el segle XIV, que engloba, a l’interior, les diverses edificacions urbanes així com els edificis emblemàtics del municipi. S’observa, al traçat urbanístic, l’existència de dues zones diferenciades: la superior, caracteritzada per l’existència de carrers estrets i zigzaguejants i la inferior, on els carrers són de traçat lineal, adaptats a la topografia.
Patrimonio
Conjunto histórico
El tossal de la Font
La cova es troba situada al vessant oest del tossal de la Font, tossal que es troba al costat del nucli urbà de la població. Aquesta cavitat forma part d’una extensa xarxa càrstica que ocupa el subsòl del tossal amb un recorregut de 2.282 metres de galeries interiors. El jaciment es troba just a la boca d’accés i forma part d’una colada argilosa força esquerdada de l’edat würmiana.
La cova Matutano
La cavidad de pequeñas dimensiones (70m2) se encuentra ubicada en la parte trasera interior de una vivienda situada en pleno núcleo urbano, justo al pie del Tossal de la Font. Presenta un singular interés puesto que constituye uno de los principales yacimientos del paleolítico superior final de este periodo en el país valenciano.
MÁS.
L’Abric del Castell
A la part alta de la població, al vessant sud on es troba situat el castell, també hi ha ubicat un abric que alberga un dels conjunts de pintura rupestre esquemàtica més interessants de la Comunitat Valenciana.
Va ser descobert el 14 d’agost de 1963 i es va donar a conèixer pel professor A. Beltran el 1969. Beltran va proposar la inclusió d’aquestes figures dins de l’art esquemàtic i les va atribuir a l’edat del bronze, encara que alguns motius podrien haver-se realitzat durant moments anteriors, a finals del III mil·lenni.
Els Estrets-el Racó de Rata
El jaciment arqueològic dels Estrets-el Racó de Rata se situa damunt de l’esperó sud-oriental del tossal d’en Bosch, un contrafort muntanyenc que envolta, al sector occidental, el pla de Vilafamés, a l’eixida del barranc dels Estrets.
El poblat té una superfície de 0,3 ha i presenta una muralla que n’envolta tot el perímetre; les intervencions arqueològiques que es duen a terme des del 1990 han permès aprofundir en el coneixement de l’evolució i l’ocupació, que se situa cronològicament entre els segles III-I aC, dins de l’anomenat període ibèric tardà.
Castell
Situat a dalt de la vila, on es documenten indicis de poblament anterior (abric del castell), l’ús del castell com a tal és d’origen andalusí, tal com es desprèn de la denominació que se li atorga a l’indret en diversos documents: “Beni-Hamez”. Conquerit per Jaume I el 1233, ha patit diferents reformes al llarg de la història, tot i que els vestigis més antics són del segle XIV, moment en què el mestre de l’orde de Montesa obliga els habitants de Vilafamés a reparar i reforçar les fortificacions del lloc (1375) alhora que es transforma en un gran castell-palau.
L’església de la Sang
L’església de la Sang constitueix el primer recinte cultural d’època cristiana de la localitat. Després de la conquesta de la vila pel rei Jaume I, es va procedir a la construcció del temple parroquial. A l’origen es tracta d’una església del tipus que s’anomena de reconquesta. Aquestes es caracteritzen per presentar una nau de saló, amb arcs diafragma o apuntats que serveixen per a sostenir la coberta llenyosa, amb doble vessant o bé plana, com possiblement siga el cas de Vilafamés.
Les Roques de Mallasén
Las Roques de Mallasén se engloban en una estructura fallada que nace en el monte Mollet (Sant Joan de Moró) y se desarrolla en dirección sur-oeste-noreste hasta Vilafamés, correspondiente al Triásico (245-208 Ma) y caracterizada por areniscas continentales propias del Buntsandstein. En la vegetación de la zona predominan masas boscosas de pino rodeno (Pinus pinaster) y un importante sotobosque formado por coscoja, palmito y otras especies arbustivas.
Iglesia de la Asunción
De finales del s. XVI, comienza la construcción en 1594. Su planta es trazada por el maestro de la Seo de Tortosa, Martín de Mendoza y adjudicada para su realización a Juan Palacios.
En 1778 se reforma, prolongándose el crucero con la Capilla de la Comunión y nuevo presbiterio, bajo la dirección de Andrés Moreno, concluyendo las obras de ampliación en 1783.
La cúpula, demolida por amenazar ruina, se erigía de nuevo en 1806, bajo dirección de José Más Ayora.