Història del poble
Les primeres evidències d’ocupació de l’entorn de Vilafamés se centren en les troballes arqueològiques realitzades a la cova de dalt del tossal de la Font on es van localitzar restes antropològiques amb una antiguitat de 80.000 anys. Una continuïtat de l’ocupació del medi està reflectida a la cova de Matutano, jaciment del Paleolític Superior, que té una antiguitat entre el 14.000 i l’11.000 BP.
Ja al nucli urbà de Vilafamés, tenim les manifestacions pictòriques de l’abric del castell, conjunt de pintura rupestre esquemàtica que té data del període Eneolític. A més, existeixen repartits pel terme municipal una gran quantitat d’assentaments de diversos períodes com l’ibèric, amb el màxim exponent al jaciment dels Estrets-el Racó de Rata, o amb posterioritat cronològica els d’època romana. La contínua i densa població del territori al voltant de Vilafamés ens indica la idoneïtat de l’indret per a l’ocupació humana des de temps prehistòrics.
Pel que fa al nucli urbà, el propi topònim Vilahameç, Beniffamez, denota l’origen de l’època musulmana. D’aquest període, es conserven, entre altres elements, els fonaments del castell que corona el tossal sobre el qual s’assenta el municipi i el traçat urbà de la zona contigua al mateix, d’estrets carrerons tortuosos, on la vegetació que mantenen els veïns, els habitatges emblanquinats i la pròpia fisonomia, converteix la zona antiga en un recés de pau i de tranquil·litat. De la mateixa manera, queden vestigis de les fortificacions antigues constituïdes per llenços de muralla i restes de torres.
Aquest recinte primitiu de Vilafamés engloba la part alta de la població, més concretament, el castell i la zona annexa del Quartijo, antic ajuntament, església de la Sang, fins als carrers Hospital i Torreta, zones que formen un espai més o menys quadrangular.
Al segle XIII, després de la caiguda de Borriana el 1233, les tropes de Jaume I van conquerir la plaça després de l’assetjament. Aquest fet ens porta que, el 30 d’agost de 1241, Jaume I va comissionar Guillem Ramon de Viella per a donar a poblar el castell a Domènec Ballester, A. Cabrera i altres, carta pobla que s’estableix als furs de Saragossa. Aquesta donació es va confirmar posteriorment pel propi monarca de Lleida el 21 de febrer de 1242.
L’orde de Sant Joan de l’Hospital, col·laboradora dels monarques aragonesos en la conquesta valenciana, va rebre com a recompensa d’aquesta col·laboració, entre d’altres, la vila i el castell de Vilafamés, de la qual va ser senyora fins el 1317, data en què la vila i el castell quedaren annexionats a l’orde acabada de crear de Santa Maria de Montesa. El 3 de desembre de 1317 Gonzalo Garcia, comissionat pel rei, va rebre els béns de l’Hospital. Un dia després, es van absoldre els habitants de Vilafamés del jurament de fidelitat amb l’ordre acabada de dissoldre. Malalt a Peníscola, el frare Guillem d’Erill, primer mestre de Montesa, és el frare Eriman d’Eroles, que el 3 de setembre de 1319 en nom de l’ordre, rep el nou jurament dels habitants.
El 1343, Pere IV el Cerimoniós, empenyora, a l’orde, el mer i mixt imperi, amb les corresponents jurisdiccions, drets i emoluments que pertanyien a la corona.
Joan I, mentre estava a València, el 1393 va concedir a Vilafamés el privilegi pel qual el Consell pot fer i ordenar qualsevol tipus d’establiments i ordenacions que considere convenients d’acord amb els furs generals del regne.
A les Corts celebrades a València durant l’any 1403, Martí I l’Humà disposa donar possessió al mestre de Montesa del mer i mixt imperi de la població, fet que va provocar la protesta irada del Consell el 1404.
Ja al segle XVI, el 1519, Carles I promet no separar de la corona la jurisdicció civil i criminal, i el mer i mixt imperi de la vila. Quan el 1635 culminen les desavinences sorgides entre els Justícies, d’una banda, i l’orde, de l’altra, el Consell creu que ha arribat l’hora de sol·licitar una autorització per a comprar la jurisdicció alfonsina al Papa Inocenci XII. Aquesta adquisició es va dur a terme el 16 d’abril pel preu de 6.000 lliures. A partir d’aquesta data, doncs, Vilafamés va quedar incorporada plenament al patrimoni real i Montesa es va reservar la percepció de determinades primícies i el dret d’habitació del castell.
Al segle XIX, amb els enfrontaments civils després de la mort de Ferran VII, torna a aparèixer el nom de Vilafamés dins de l’àmbit històric com emplaçament inexpugnable. Al març de 1837 va tenir el primer intent d’assalt. El Serrador, el dirigent carlí, va intentar el setge que va durar tres dies, fins que, per a ajudar els assetjats, va arribar una columna realista des de Castelló que va obligar a alçar el campament dels carlins. El 29 d’octubre de 1838 la guarnició de la plaça va rebutjar un segon intent que es va repetir posteriorment el 3 de gener de l’any següent, amb Cabrera al capdavant de les tropes. Les tropes de Cabrera, des de les muntanyes que dominen la vila, van començar a assetjar la població i van obrir el foc contra la ciutadella però el poble va rebutjar l’intent. En aquesta ocasió es va fer front a l’assetjament gràcies als veïns i, també, a l’ajuda d’una columna mòbil enviada per l’Ajuntament de Castelló i un destacament d’artilleria de marina molt poc nombrós. Els enfrontaments continus van durar cinc dies i la població va rebutjar tots els atacs de Cabrera fins que el dia 7 l’arribada de les tropes reals van obligar al general carlí a alçar el setge.
Amb el més selecte de les tropes i amb l’ajuda de les de Forcadell, Cabrera tornà a intentar el colp definitiu a l’abril del mateix any establint un campament davant de la població. El dia 16 es va obrir una esquerda a les muralles, tot i que els atacants van ser rebutjats i els esforços per a prendre l’emplaçament van resultar infructuosos. Davant de la impossibilitat de conquerir el lloc, Cabrera va alçar el campament i es va dirigir cap a l’Alcora.
